Va d’envellir. Resultats d’una enquesta, més preguntes que respostes

– ¿Y de qué me tiene que venir a hablar ese señor?- Dijo Mamá Elena luego de un silencio interminable que encogió el alma de Tita.

Con voz apenas perceptible respondió:

– Yo no sé.

Mamá Elena le lanzó una mirada que para Tita encerraba todos los años de represión que habían flotado sobre la familia y dijo:

-Pues más vale que le informes que si es para pedir tu mano, no lo haga. Perdería su tiempo y me haría perder el mío. Sabes muy bien que por ser la más chica de las mujeres a ti te corresponde cuidarme hasta el día de mi muerte.

Como agua para chocolate. Laura Esquivel.1989

 Como agua para chocolate és una dels llibres de lectura obligatòria que vaig tenir durant l’institut, dels pocs que em van agradar en aquella època i dels pocs que he rellegit amb el temps (El guardián entre el centeno n’és un altre).

Sempre em va cridar molt l’atenció el fragment anterior.

Ja des de l’inici et fa odiar el personatge de Mamá Elena. El que no hagués pensat 15 anys endarrere és que en faria ús per una entrada com aquesta fins que, després de dos dies d’enquesta ràpida a twitter (versió en castellà i en català) on us vaig proposar la següent pregunta – Com creus que et sentiràs al teu final de vida?- el fragment em va venir al cap.

Es veritat que en una primera lectura podem treure com a fil idees masclistes. Totalment d’acord. I un debat molt important. Però si mirem una mica més, hi ha un petit detall que també es pot dur a debat:

a ti te corresponde cuidarme hasta el día de mi muerte.

Tirem de memòria: potser tu mateix/a, els teus pares o avis o àvies, amics/s, coneguts/des, saludats/des, a les pel·lícules, a les noveles, a les notícies n’has fet ús de frases similiars o bé l’has sentida.

Ha sonat de tantes boques: Millor tenir nenes que així cuidaran de mi quan sigui gran. 

Sense anar més llunys fa un parell d’anys quan estava embarassada de la Dúnia una noia que també ho estava em va dir això: Jo a preferir, nena, que així em cuidaran. Vaig quedar freda.

Però després hi rumies i potser no es tan descabellat. No el fet que sigui nena (aquesta idea hauria d’ estar caducada en ple segle XXI) però si el pensar ‘que em cuidaran’, si per nosaltres envellir es resumeix en la següent imatge:

Imatge de pixabay.com

Així doncs, fer-se vell equival a perdre autonomia? I per tant, hem de comptar ser cuidats?

És aquesta una imatge que defineixi l’envelliment?

Estadísticament vivim més anys. Però vivim millor?

És el propi fet d’envellir el que fa que enmalaltim?

O el fet d’envellir una malaltia?

Pot ser que la nostra idea del que és envellir estigui creada per tradició: m’hauràs de cuidar?

Amb aquesta entrada d’avui us volia fer més preguntes que respostes (a la següent ja analitzaré el què de tot plegat).

Per si encara no teniu prou informació i preguntes a respondre, vull compartir amb vosaltres una imatge que va sortir d’un fil de debat a twitter i que va compartir el meu company David Barranco (@FisioRessius).

La zona fosca és el múscul quàdriceps. La zona blanca és greix.

La primera imatge: Triatleta de 40 anys, la segona, home de 74 anys i l’última triatleta de 74 anys.

 

 

 

I per no deixar-ho en un monòleg, us convido a opinar:

què en concluiu vosaltres dels resultats de l’enquesta de twitter?

 

 

 

 

Com sempre,

moltes gràcies per llegir-me!

 

Irene

Leave a reply