No vull ser més una patata!, confessió d’una fisio

No trobava un bon títol per l’entrada d’avui, però el whatsapp de la meva amiga vasca, Lierni m’ha donat la clau:

 

Soy una patata […] solo quiero moverme unpoco y estar un poco en forma

Un altre comentari que vaig rebre ahir arrel de la jornada d’exercici terapèutic va ser el de:

El grup no em preocupa, però jo no sé què faré.

o un altre:

Em costa molt d’aprendre.

No em costa gens empatitzar amb vosaltres, per aquest motiu us vull fer una confessió:

La primera assignatura que vaig ‘suspendre’, aleshores amb NM (necessita millorar) va ser a primària i va ser educació física.

Tot esport al que em vaig apuntar sempre quedava la última.

A més, m’avergonyia de córrer perquè per un problema estructural, quan corro semblo un ànec i encara feia que m’agradés menys.

Quan vaig trobar un esport que m’agradava i que creia que se’m donava bé, no em van voler per competir perquè ja era massa gran, em vaig desmotivar i el vaig deixar.

Al institut, la primera assignatura que va baixar d’un bé, va ser educació física, amb un suficient (i si estàs acostumat a treure bones notes això et trenca el cor).

Un conegut traumatòleg de Girona em va fer una sentència: no podria pujar i baixar escales, no podria carregar pesos, no podria anar en bicicleta… (tot un luxe escoltar-lo).

Quan vaig apuntar-me al curs per fer monitora de Pilates em costava tant aprendre de nou aquells moviments que els professors em van suggerir que no m’examinés, perquè suspendria. I em vaig anar a examinar anys després.

Totes les ‘senyals’ podrien indicar que sóc una patata fent exercici i que més valguès que m’hi allunyés. Que em costa més que a alguns que semblen nascuts per fer exercici (què això és cert, hi ha qui té més facilitat).

I no obstant, tinc un centre que es diu Cal Moure’S on la base és l‘exercici terapèutic.

Per què? Per tossuderia?

Estem fets per moure’ns des que neixem fins que morim

No amics, no és això.

Estem fets per moure’ns. És així. Sinó no tindriem un sistema neuromusculoesquelètic tant ben parit.

Aleshores quin és el problema?

Al meu veure, que únicament s’ha relacionat l’exercici amb esports de competició (sigui amb un mateix o contra la resta) i que en ocasions creiem que moure’ns pot ser contraproduent per nosaltres (molt lluny de la realitat).

Que facin ultramaratons aquells que els hi agrada, però no per salut.

I el repós absolut està CONTRAINDICADÍSSIM la majoria de vegades.

Per salut ens hem de moure de forma anodina (que no provoqui dolor), que ens agradi i que ens motivi. Objectius curts i assumibles.

No deixar-nos guiar per les modes si aquestes no ens provoquen les tres qualitats anteriors. Crossfit, Pilates, etc. ni per missatges alarmants.

L’exercici només té més benefici si és fa per gust.

De tot plegat he aprés algunes coses:

A empatitzar amb aquells que com jo els en el seu moment, potser tirarien la tovallola, o tenen més dificultat per aprendre a fer segons quin exercici i per tant a donar-lis la mà en aquest camí cap a la salut. Per què no estic per examinar a ningú, ni posar nota. Estic per recolzar i informar: el moviment genera salut i quan creu que ‘allò no està fet per ell’ s’equivoca, si ho està però li han fet creure que no.

En ocasions els exercicis que faig a mi tampoc em surten al 100%, és natural, tots som humans i si un dia dormo pitjor doncs no estic tant lleugera.

En suma, si no tens dolor i tens ganes de deixar de pensar que ets una patata, un preparador físic potser et pot ajudar.

Si tens dolor, o una lesió, perdua d’equilibri… un fisioterapeuta és la millor opció.

Com sempre,

moltes gràcies per llegir-me!

 

Irene

 

Leave a reply