Quan jo et semblo a tu que no sóc jo, segueixo essent persona, segueixo volent respecte

Avui, dia mundial de l’Alzheimer, recupero aquest conte que vaig escriure per un concurs on al final no vaig poder participar.

Desitjo que us agradi.

 

40 dies

Et veig estimat Simó, ens veig. Som ajaguts a la sorra d’aquella platja on solíem anar a l’estiu. Davant nostre hi veig el nostre menut i més enllà l’horitzó, l’infinit.
Tanco els ulls i us sento parlar, bromejar, riure. Estem sols. Noto com em llisca suaument la tireta de la samarreta i tu, estimat, amb aquell saber fer i amb tota la sensibilitat del món tornes a col·locar-la al seu lloc. M’etzibes un petó a l’espatlla. M’estimes, ho sé, no cal que m’ho diguis. Ho diuen els teus ulls. I dono un cop d’ull de nou al menut. Es mira el bolquer, el deu dur ple perquè es toca el nas, com quan sap que ha fet caca. El faig venir, m’abraça, em besa la galta. Tu, atent has preparat ja una tovallola. És aquella tovallola que t’havia brodat la teva àvia quan eres petit i duem sempre a la bossa. Descordo el bolquer del nostre petit Ot, que mira cap al cel, concentrat en el núvol que ens passa per sobre i jo, suaument, li netejo el culet.

Ens veig, estimat, dins el cotxe. T’atures. Per què t’atures? Altre cop aquell número. Altre cop davant el senyal. Altre cop el 40 encofrat dins el cercle vermell. Començo a suar, suor freda. Em ploren els ulls. Ja no hi ets. El menut tampoc. Ja no hi sou. Altre cop. Tot negre. Res.

Obro els ulls. Veig l’escletxa de llum de la persiana que algú hauria d’arreglar des de fa massa temps. Ja és de dia. Altre cop. Encara atrapada. Amb un cap amb tantes coses a dir i un cos que no ho sap expressar, que es mou poc. Donen un cop a la porta i entra l’auxiliar que ve cada matí. Diu bon dia, diu que em vesteix i em canvia. Jo voldria explicar-li el somni d’aquesta nit, voldria que sabés amb quin tacte el meu estimat m’acariciava i em respectava cada part d’aquell cos que per ella, potser, només és un tros de carn ara. Voldria explicar-li com gaudia de canviar un i un altre cop els bolquers del meu menut i que entenc que no és el mateix que haver de canviar-me’l a mi. Voldria dir tant i puc tan poc.

Giro el cap tant com puc cap a l’esquerra buscant la companya del costat. L’han girat cap a mi i em mira fixament. Que ens diríem si poguéssim parlar? Seríem amigues? Ens limitem a mirar-nos als ulls quan l’ocasió ho permet, quan algú ens posa de cares.
Miro el sostre de nou. M’avergonyeixo quan em netegen. Cridaria, però em limito a moure el cap d’un costat a l’altre i fer un soroll sord. Tranquil·la, Carme, em diu l’auxiliar. Tranquil·la, Carme em dic jo, i miro el sostre.

Em deixo dur per un altre auxiliar fins a l’ascensor. Trobem a la gran auxiliar que parla sobre el que li ha passat a la senyora Cèlia aquesta nit. Diu que se l’han endut en ambulància. I que creu que ja tornarà perquè mala hierba nunca muere​. Tanco els ulls d’indignació. Elles riuen.

Em trobo davant l’ascensor amb el meu àngel, la Sílvia. Com cada matí em fa un petó. Un petó de tot cor, ho sé, tant clar com quan sabia que el meu Simó m’estimava. Un cop al pis del menjador em pregunta si tinc gana. Riu. Clar que deus tenir gana em diu. Sé que et menjaries un bon croissant de xocolata, però se’ns han acabat. M’abraça i em deixa al meu lloc.

Em toca esperar. Miro al voltant. Sospiro. Prefereixo tancar els ulls.
Bon dia em diu la Margarida. Obro els ulls. S’asseu davant meu, em posa el pitet i una cullerada a la boca de farinetes. Quan no pots menjar res més t’acostumes i les trobes prou bones.
La Margarida parla amb la seva companya que alimenta en Francisco. S’expliquen que ahir van veure a la televisió que el rei havia abdicat. Quasi m’ennuego! M’ha entrat tos! Abdicar, el rei? Podia ser real? El meu pare, que en pau descansi, parlava somiador de la república. Serem tots feliços quan no tinguem rei a qui alimentar, deia. La Margarida fa cara d’enfadada, l’he embrutat de farinetes al tossir. Ric per dins, per fora sona un so sord i, per primer cop en molt de temps m’alegra no tenir capacitat d’expressar-me.
No obstant hi ha algú que em mira fixament. Em fa mig somriure. Podia ser? Podia ser que sabés que m’estava passant pel cap? Qui era? No l’havia vist abans.
M’acabo les farinetes. Toca seure davant la televisió. M’avorreix. Tanco els ulls.

Et veig estimat Simó, ens veig. Tenim la cara i les mans arrugades. Seiem de costat al menjador de casa nostre, on érem tan feliços. No cal que ens diem res, ho sabem ja gairebé tot l’un de l’altre. Em mires, em fas l’ullet, et faig l’ullet. Toquen el timbre. No esperàvem ningú. Et sento riure, escolto els xisclets dels nets. Sento la dolça veu del meu Ot i de la seva dona. Pregunten per mi. Sóc aquí, crido, sóc aquí! Em giro i altre cop. Aquell número arreu, pintat a les parets del lloc on érem tan feliços. No em surt la veu. Tot és fosc.

Obro els ulls. A pocs metres està ella. L’Algú que no havia vist abans. Parla amb la metgessa i no em treuen ulls de sobre. Parlen de mi, ho sé. Paro atenció. Diu la metgessa que fa deu anys vivia sola a casa, li explica que em van trobar a terra, em van ingressar i que un cop vaig tornar en mi ja no podia fer res més que moure el cap d’esquerra a dreta, fer un soroll sord i empassar i que el meu estimat Ot va decidir portar-me aquí.

L’Algú em mira, se m’acosta i em diu si estic d’acord amb el que ha explicat la metgessa. Que si és així, tanqui un cop els ulls. Tanco un cop els ulls. Els obro i veig encara més a prop la metgessa i a l’Algú. L’Algú em diu que es diu Jordina i que puc fer més que això, que puc comunicar-me, que puc decidir. I noto un sotrac al cor. I noto que em cau una llàgrima.

Com? Quan? Ja?, li preguntaria. La Jordina em pregunta si m’ha agradat l’esmorzar. Tanco un cop els ulls. Si m’agradaria prendre un got de llet. Giro el cap de costat.
Venen tots els treballadors de la planta. Ens entén? Sento algú dir del fons. Com no se m’ha ocorregut abans, diu la metgessa. Podem parlar un moment, diu la coordinadora de planta a la Jordina. La Jordina pregunta si és sobre mi que vol parlar i li respon que sí. La Jordina m’agafa la mà i li etziba un no. Si vol parlar sobre mi, hi haig de ser present i que tingués compte de com feia anar les paraules. Crec que he sentit empassar saliva a la coordinadora. Ric per dins. Em sento feliç i poderosa. La Jordina em mira als ulls i em diu que canviaran molt les coses per aquí. Em somriu, somric per dins.

Ja no et veig Simó. Fa temps que ja no hi ets. Veig el nostre ja no tan petit Ot, que m’abraça i plora i em demana perdó. Perdó mare, m’entens? I jo voldria cridar que si, però ja no puc dir res. Et vindré a buscar mare, em diu, et vindré a buscar. Només seran 40 dies. Em besa a la galta i m’abraça, t’ho prometo, només 40 dies. I l’Ot ja no hi és. Em veig envoltada de gent que desconec. Que em miren estrany. Parlen davant meu de mi, crec que té alzheimer i no s’entera de res, sento dir. M’entra el pànic. 40 dies aquí. I davant meu passa el dia i la nit, un cop, dos cops, tres cops fins a 40 i arribats al 40 veig l’Ot. M’abraça, ja sóc aquí mare, em crida. I es posa seriós. Mira a terra. Té alguna cosa a dir que li fa perdre la son, ho sé. Mare, comença i empassa saliva. La directora del centre m’ha dit que t’han vist tan i tan bé aquí. Ja saps que sóc gran i no puc fer-me càrrec de tu. Hem decidit que podràs viure aquí, em diu casi entre llàgrimes. I jo, jo ploro per dins. Em trenco. I s’enfosqueix tot. I veig el maleït 40 davant meu. Però aquest cop no suo, no m’estic exaltant.

Obro els ulls. Tinc una estranya sensació. Entra més llum per l’escletxa del que sol entrar. Giro el cap i veig a la companya girada com un tronc cap a mi. I una veu que li va explicant que li fa en cada moment. Ara li neteja entre els dits, ara li posa un xic de crema. Si no fós perquè sé que no pot ser, diria que ha somrigut.

Font: http://www.adelaidenow.com.au/news/south-australia/adelaide-city-council-to-scrap-40kmh-speed-limit-for-50kmh-on-hutt-st/news-story/b7f2fe3ee625c61c5cf2f73bcf429ff4

Deuen anar tard, per això encara no estic canviada. Si és així, el dia s’omplirà de crits. Sospiro impotent.
Bon dia Carme, em diu l’auxiliar de cada matí. Ja s’ha despertat? Farem una cosa, jo li pregunto i vostè em cluca un cop els ulls si és que si i gira el cap si és que no. Crec haver deixat respirar un segon, m’havia equivocat?. Acluco els ulls. Ha dormit bé? Acluco. Me n’alegro molt. Li sembla bé si rentem i vestim? Acluco. Miri, em diu, li trec el bolquer. Si li faig mal, gira el cap d’esquerra a dreta. Acluco i em sento feliç.

Miro cap a la meva dreta, hi ha la finestra i puc veure la platja on estiuejàvem amb en Simó i l’Ot. Feia molt de temps que no m’atrevia a mirar-la i admirar-la. Fa massa temps que no la trepitjo.
Puc entrar? Sento una veu ja coneguda des de la porta. Acluco els ulls. Somric per dins, és la Jordina. Bon dia Carme! Em somriu. Tot va bé per aquí. Tanco els ulls, l’auxiliar respon que sí. M’agrada molt el mar a mi, diu la Jordina. Que et vindria de gust anar-hi després d’esmorzar? Giro el cap altre cop cap a la platja. Hi vull anar? No ho sé. No vull patir. Trigo massa a respondre. La Jordina em diu que no pateixi que m’ho tornarà a preguntar més tard. Somriu. Marxa.

Surto per la porta empentada en aquella cadira que des de fa deu anys són les meves cames. Ens creuem la gran auxiliar i entre elles es miren i es diuen bon dia. Arriba el meu àngel. Em fa un petó i entrem a l’ascensor. Carme, les coses estan canviant. Diuen que per bé i que no canviaran de cop. M’han explicat que és un nou model d’assistència on el més important sou vosaltres, per així fer realitat l’eslògan del centre. Com a casa, penso. El meu àngel em pregunta on vull esmorzar i em diu 5 llocs a escollir. Trio a prop de la finestra. Miro al voltant. Només hi ha en Tomàs davant la televisió. Ell sempre vol veure les notícies i no li permeten. Miro a través del vidre el mar. ​Tomàs tenga el mando, cambie el canal a su gusto.​ En Tomàs riu. Giro el cap. El rei va abdicar abans-d’ahir, cita la periodista.

Serà veritat que les coses estan canviant. Bon dia, em diu la Margarida. Avui al menú hi ha llet, cafè sol descafeïnat, cafè amb llet. I per menjar, farinetes amb mel, crema de poma i mató. Em posa a sobre la taula un full amb la imatge de les sis coses. Passaré el dit per sobre de cada imatge i quan vulguis alguna de les coses, mous el cap, et sembla bé? Acluco els ulls. Moc el cap quan passa per sobre el cafè sol i el mató. Sé que el mató vindrà trituradíssim, i líquid, però alguna traça hi haurà. Miro el mar. Sé la resposta. Vull anar-hi. Vull tocar sorra. Vull sentir la brisa a la cara. Vull tancar els ulls i recordar aquells dies amb el meu estimat Simó i amb el menut de l’Ot. Vull recordar sense despertar d’un sotrac. Ho vull. Ho sé. Ho vull.

La Margarida seu davant meu. Tanco els ulls. Han canviat el cafè. Té cos. M’entra pel nas. És aromàtic i torrat tot i ser descafeïnat. En duu dos. La miro. Em mira i somriu. Jo també en prendré un, em diu. Acluco els ulls. Fem un ‘xin-xin’? Pregunta. Ric per dins i acluco els ulls. Ella mateixa es xoca les tassetes i em dóna el cafè a la vegada que se’l pren.

És bo, molt bo. No és pixat de burra com el cafè amb llet dels dies previs. Em sento feliç, molt feliç. Miro el mató. Està ben triturat, però no sembla que hi hagin afegit aigua. Ve la primera cullerada. La suporto a la llengua. És mató de veritat. Es desfà. Ja havia tastat aquest mató abans. És aquell mató. de la formatgeria del carreró petit, a prop del passeig. N’havia comprat moltes vegades abans de tornar a casa.

La Jordina ha entrat al menjador. Diu bon dia a en Tomàs. Li pregunta com ha dormit i en Tomàs li explica que està molt feliç de veure les notícies.

Jo assaboreixo l’última cullerada de mató i per dins dono les gràcies a la Margarida, que em neteja amb delicadesa i em treu el pitet.

Miro el mar. Hola Carme de nou, em diu la Jordina. Em permet seure al seu costat? Acluco els ulls. Que n’és de maco, oi? Em pregunta. Acluco els ulls. I doncs, inicia. La miro fixament i acluco els ulls. Això és un sí, em somriu. Acluco els ulls.

No et veig estimat Simó, però t’imagino. Sóc a la sorra, asseguda en una cadira que permet que em desplacin, sóc a aquella platja on solíem anar a l’estiu. Davant meu, imagino el nostre menut i més enllà l’horitzó, l’infinit.

Tanco els ulls i sembla que el vent simula el vostre parlar, bromejar, riure. Obro els ulls, estic sola, la Jordina m’espera uns metres més endarrere, m’ha permès aquest espai, el meu espai.

Noto com em llisca suaument una llàgrima per la galta i voldria que tu, estimat, amb aquell saber fer i amb tota la sensibilitat del món l’eixuguessis. M’etzibessis un petó a l’espatlla. M’estimes, ho sé, siguis on siguis m’estimes, i jo t’estimo i t’estimaré. Imagino el nostre menut, que ara no és tan menut. Tot i que manté els cabells, són blancs i té un net que va amb bolquer, el nostre besnét, a qui amb gust li canviaria totes les caques.

Miro l’infinit. Hi veig la calma. No hi ha senyals de 40. No hi ha més dies per contar. Sóc a casa.

Irene Garcia Fontalba

Leave a reply