Trencant mites amb Samu Gil: Parlem d’hernies discals

Encara em ve al cap el dia que vaig dissenyar els cafès-tertúlia, ja fa anys d’això i la realitat ha superat el que havia imaginat.

Aproximadament un 80% dels pacients desitjaria rebre més informació dels seus metges de la que reben (Deber 1994), cita del llibre Comunicació Clínica: principis i habilitats per la pràctica de Roges Ruiz Moral

El poc del que disposen molt professionals sanitaris en centres públics (i alguns privats), deixa una escletxa oberta a dubtes per part de la població que en ocasions es pot emplenar d’informació trobada a internet o bé, del vehí, company, amic que suggereix i té resposta pel seu interrogant.

La idea era apropar a la població a professionals que disposen d’informació veraç, actualitzada, per poder omplir aquest buit d’una forma propera, com qui parla en un restaurant amb els companys.

El passat dia 4, en Samuel Gil, fisioterapeuta i tècnic en radiologia va passar per casa. Només puc estar agraïda de la seva visita (des de França), acompanyat de la seva dona, que van venir de forma desinteressada (ni guanyen diners per venir, ni jo guanyo diners dels cafès-tertúlia, l’assistència és gratuïta). L’objectiu? Deixar mica en mica els mites, les idees preconcebudes sobre hèrnies discals, per tal d’apagar focs abans que puguin ser encesos bé per la por, bé pel desconeixement.

Amb aquest últim cafè-tertúlia acabem la ronda d’aquest 2017. La propera, s’encetarà al febrer del 2018.

Mil gràcies als tres ponents, Gabriel, Carme i Samu. Sense vosaltres no hagués estat possible. Mil gràcies als assistents, per endinsar-vos amb mi en aquesta aventura, aquest format estrany i novedós i el feedback que m’heu fet arribar i que em motiva a seguir  endevant, em confirma que és el camí a seguir.

Us deixo l’escrit d’en Samu (no el perdeu de vista, té una web www.soypacientedesamu.com i un blog soypacientedesamu.wordpress.com indispensable de seguir) i el vídeo de la ponència.

P.d: Disculpa’m Samu per oblidar-me d’oferir-te el cafè, la confiança ja saps 😉

Irene

El dissabte vaig haver d’aixecarme ben aviat per baixar de França a Girona, però ho feia amb tota la il·lusió per poder parlar sobre hèrnies discals, a casa de la Irene i
en conseqüència als seus veïns i pacients.

He de dir que les hèrnies discals, és un tema molt extens, molt complex. On cada persona viu el seu cas, el seu dolor, la discapacitat, els hobbies d’una manera diferent de la persona que està asseguda al seu costat. Som éssers humans, amb una cultura i manera de prendre’ns la vida diferent entre nosaltres. Doncs havia d’arribar allà i posar-hi ordre a alguns temes bàsics comuns per a tothom.

Volia deixar clar sense anar-me’n per les branques, que hi ha uns mites que circulen per les xarxes socials, (les típiques imatges i vídeos que veiem al Facebook) que també passen molts professionals de la salut, que no representen la realitat de com és el disc intervertebral ni com es comporta després d’una lesió com és la hèrnia discal.

Varen ser 45 minuts parlant, gaudint de la cara dels presents com m’escoltaven concentrats i veient com molts cops assentien amb el cap. A mi m’encanta parlar i podria passar hores donant la tabarra, però crec que va ser el temps just per poder explicar tot el que tenia preparat i la gent no se li va fer pesat (això m’ha dit el meu pare que ho va veure per streaming). Una posada en escena per obrir debat, preguntes i exposar les seves preocupacions.

Havíem tres fisioterapeutes a la sala, la Irene, la Inma i jo, els tres ens vam emocionar amb les vivències dels pacients. Tots tenien en comú, que arribava el problema sobtadament, el diagnòstic d’una hèrnia discal que s’havia d’operar si volien tornar a recuperar la funcionalitat en les seves cames. Explicaven que la recuperació és un camí tortuós, que ens fa sempre donar el màxim a nivell físic, però sobretot a nivell mental, emocional i familiar, on vam veure sense cap dubtes que és on resideix la vertadera recuperació.

Un cop vam obrir els nostres sentiments, ens vam sentir fràgils, humans però amb un sentiment guerrer de tornar a aixecar-nos i de no donar res per perdut. Aquesta és la clau que aquestes persones tenen el poder d’agafar les regnes de la seva vida i tirar cap
endavant, arribaran on ells vulguin arribar i el seu cos ho permeti.

Abans de marxar ja estàvem més relaxats i rèiem. Vaig sentir que marxaven amb un somriure a la cara i la sensació de no haver perdut un matí de la seva vida escoltant un xicot dient bajanades. Jo marxo amb la consciència tranquil·la d’haver fet divulgació sobre fisioteràpia, donant informació científica i contrastada, fer que la fisioteràpia sigui respectada per la població i entenguin el nostre camp d’actuació.

Gràcies a la Irene per aquesta oportunitat, espero que no sigui l’última vegada que em convidi a un cafè (encara que s’oblides de mi en demanar el cafè que volia).

Mites de les hèrnies discals

Leave a reply