És psicològic és el nou ‘té cuento’

Fa dies que vinc donant voltes al que us vull explicar avui i si és ben cert que el títol se li escau en tenia dos més per triar que també se li adiuen:

 

El cuento de tenir cuento

És psicosomàtic és el nou ‘té cuento’.

 

He descartat aquesta última perquè tot i que si l’he anat escoltant (ja sé que està mal fet escoltar les converses de les taules del costat, però se m’encèn una alarma quan el tema a tractar és dolor) de forma subjectiva us diría que el que més escoltat és : és psicològic.

 

Així que, en un ànim d’anar corretgint petites cosetes en el vocabulari diari degut a la importancia que té la comunicació (les paraules, el to…) en el tractament de patologies que cursen amb dolor i més si aquest cursa amb una intensitat que per la propia persona que la pateix vaig a fer uns apunts sobre el que considero ‘cuento’, ‘psicológic’ i ‘psicosomàtic’.

 

Cuento: Quan la persona no sent dolor i el simula.

Psicológic i psicosomàtic: si parlem de dolor, normalment la paraulota que busquem és psicosomàtic. La definició segons la enciclopedia médica és: m. relativo al componente psíquico o mental y al componente orgánico o somático de la personalidad, al mismo tiempo.

A peu de carrer es dona per entès que aquell problema o dolor que pateix aquella persona com a físic és per un problema psicológic.

 

Ja fa dies que anem parlant sobre què és i com funciona el dolor i que l’organ indispensable és el Sistema nerviós central (el perifèric també, però el GRAN jefe és el cervell). També hem parlat que la intensitat de dolor depén de molts factors i que no hi ha d’haver lesió per sentir dolor.

 

freepik.com

Així doncs, tenint en compte tot això, jo concloc dues coses:

 

  • Si etiqueteu amb psicosomátic el que esteu dient és que aquell dolor és REAL, per més que no hi hagi lesió o bé ho estigui generant un component psicològic. Però REAL, ho repeteixo REAL i com a tal genera un patiment, una disfunció, una alteració del dia a dia i per mi, davant de tot, el que cal és RESPECTE i EMPATIA.
  • Qui coneix la línea entre real i cuento? Fa 10 anys que sóc fisioterapeuta i em costa molt de discernir si m’enganyen. Si fingir els hi suposa un benefici. Per tant, SEMPRE, i si no es demostra el contrari: el que explica la persona és REAL.

 

Poso dos casos:

 

  • Cas 1: Senyora de 51 anys que cada dia sent dolor, uns dies aquí, uns dies allà. Ha hagut de deixar de treballar. Si partim del pensament que és cuento podem pensar que: simula per no haver de treballar. No la creu el voltant, no la creu la familia i tenim una senyora de 51 anys (amb molta vida per davant) que es veu limitada en el seu dia a dia i senyalada amb el dit i, si sent dolor realment, potser també sent impotencia i sofriment i potser estem ajudant a perpetuar el seu síntoma.
  • Cas 2: Senyor en centre geriàtric, intern, tot el dia el sents dir: aiii, aiii. M’ofego. Li han diagnoticat un Alzehimer avançat. Sents al personal dir que té cuento, que crida la atenció perquè la vingui a veure la familia. Així que tenim una persona que no té gaire capacitat de comunicar-se i de raonar en una conversa a qui hem etiquetat. El que sent és real o irreal? I com podem deduir que és irreal si el propi cervell per gestionar el dolor va servir tantes variables?

Haig d’admetre, i ho he dit diverses vegades, que em dol escoltar dels meus pacients que no els creuen. Ens cal educació sobre el dolor ja des de les escoles?

 

I vosaltres, com actueu davant d’una persona que es queixa?

 

 

Com sempre, moltes gràcies per llegir-me

Leave a reply